Pintura i experiència
La pintura és un mitjà, un llenguatge, un territori, una tècnica, una poètica, un agent de l’evolució artística… són moltes les definicions possibles i les discrepàncies. I potser no cal entrar-hi de nou, ni optar per explicacions inamovibles o reactives. Avui, però, una realitat s’imposa: la pintura és un llenguatge visual que no està (forçosament) destinat a produir imatges. La pintura té unes especificitats que la fan diferent d’altres tecnologies de la comunicació, que la fan marginal, però també singular i imprescindible. El que la fa tan especial és la combinació de les seves qualitats comunicatives i les seves qualitat físiques, on la mà i el gest, la marca humana, són directes i visibles.
El contacte directe amb els llocs viscuts és el que vertebra la poètica de Madaula. La seva pintura no és un producte de la distància o l’especulació, sinó un resultat de l’experiència. És a partir d’aquí que ha pogut desenvolupar una manera i uns continguts singulars.
Com explicar, doncs, l’obra de Madaula? Com posar en relleu els seus valors i distingir-lo tant dels corrents d’avantguarda de la qual va sorgir com de propostes conservadores amb les quals guarda una relació només aparent? La seva evolució no és lineal, és complexa i laberíntica, però conduïda per una forta coherència interna. Així com la memòria i la imaginació estan basades en el retorn i la projecció, la seva pintura implica anades i tornades, moviments que no s’ajusten a una relació evident o típica.
Àlex Mitrani
Josep Madaula, pintor
Sempre ha volgut ser pintor. La vida de Madaula sempre ha girat entorn de la pintura, una fita vital compartida amb la docència artística, una dualitat enriquidora. Al llarg dels anys, la seva obra traspua un repte, indestriable d’una passió profunda, íntima, que Madaula només expressa plenament mitjançant la seva creació.
De la nostra conversa se’n desprèn un tarannà serè, reflexiu, curiós i perseverant. Capbussat dins del seu món, Madaula ens parla del traç, de l’experimentació amb el traç, dia rere dia, amb els llapis o els pinzells, el carbó, el conté o l’oli, tant se val, en un exercici continu que cada cop mostra un llistó més alt. Un continu pictòric, car Madaula se sent pintor des de sempre i la mirada plàstica l’acompanya arreu, és la seva mirada.
Madaula és valent amb el color, generós podríem dir-ne. En el seu diàleg etern entre jo-l’entorn-la pintura fa ben palès el seu ofici de pintor, que amb bona mà transforma els pigments en realitats particulars, sovint dotades d’un cert misteri i d’una màgia especial, tant en les recreacions de paisatges, com en els interiors domèstics. L’ànima de les cases, de la casa pròpia o d’altres, esdevé la protagonista de moltes obres, reflex d’un diàleg constant amb l’atmosfera vital més propera, de la qual n’extreu una destil·lació densa. Però, a més d’aquesta percepció de l’entorn físic, Madaula se’ns revela com un gran retratista. Gènere de gran tradició, força denigrat durant les darreres dècades per una determinada praxi artística, en mans de Madaula assoleix un gran relleu. Ell, que tan bé domina el llapis com les tècniques pictòriques, plasma sobre el paper o sobre la tela uns rostres que concentren llur força interna en la mirada.
Pilar Vélez
Dibuixos
